Doctor Combelles, 12 (III)

Mare de Déu, quin curs, aquell COU! No vam ser els més brètols, però Déu n'hi dó (com a record de "comiat", uns companys van fer un estropici important als lavabos). Jo particularment vaig passar-m'ho de vacances i en aquell any jo creia que estava perfectament integrat. Potser per això va arribar l'hora de dir adéu. Després m'ha passat almenys una altra vegada: existeixes en una mena d'univers ordenat, un cosmos més o menys segur i intel·ligible... i de sobte apareix el caos, aquell "cinc per cent de la vida" que vé a tocar-te els nassos quan més tranquil anaves fent. De fet jo crec que no m'he recuperat d'aquella sensació d'escampada, de campi-qui-pugui, de mar oberta. Et lleves un dia de bon matí i no trobes ningú al teu costat. És la dura constatació de que ara et toca de fer sol el camí. Ja no hi ha més "fem camí junts". La gent es torna estranya. No estàs acostumat.

Per tot això, el salt del Col·legi a l'Universitat va ser terrorífic. Era entrar en un univers paral·lel on tot anava de l'inrevès. Em sentia no poc com a peix fora de l'aigua. Encara no em creia que en aquella petita universitat (aleshores extensió de la UB) m'havia transformat en un nom sense emoció ni significat. Jo era només un nom, com els tres-cents companys que vàrem començar Dret aquell any (les successives purgues farien que arribessin al final de la cursa uns cinquanta). Naturalment, jo em vaig quedar atascat a Primer. Encara no havia aterrat a la Universitat: no podia tornar enrere perquè era llei de vida, però la por em deixava clavat en aquell curs. Recordo molt bé que aquelles quatre assignatures em sonaven gairebé a xinés, per més que hi havia noms coneguts.

Els únics punts bons que em va aportar el salt en aquell primer any va ser la participació a la Comissió de Cultura de la Universitat i la Coral, que allò sí que va ser important. Tan important com que gràcies a la Coral vaig fer el meu primer viatge a l'estranger; però d'això ja en parlarem en una altra entrada.

Doctor Combelles, 12 (II)

La casa, sobretot, tenia un celobert que servia de "canal de comunicacions": a qualsevol hora hom podia escoltar-se un crit del tipus "Encarnitaaaaaaaaaaa" o "Ja baixooooooooooooo". La persona cridada era la jove de la mestresa de la casa, que vivia al pis de dalt. El marit de la mestresa era camioner i un tros d'home sense massa gambals. La dona l'escridassava qui sap per quin motiu (sempre n'hi havia, de motius), però el crit era invariablement aquest: "Lladreeeeeeeeee! Fill de putaaaaaaaaaaaaaaa!". A casa féiem com que no sentíem res, és clar. Ahhhhh i el gos. El Morè era un gosset, un canitxe malcarat la major habilitat o talent conegut del qual era udolar. I tothora i a coll-i-be. Finalment va morir de vell i, Déu em perdoni, vam descansar tots.

En aquella casa vaig "fer la carrera". La Universitat em quedava al carrer paral·lel i eren com a 5 o 10 minuts. Però estudiar en aquella casa tan viva era ben difícil: no hi havia més que posar-se els auriculars i música per poder-se concentrar. Se'm oblidava comentar també que la jove de la mestresa i el seu marit eren una parella jove i casats feia poc. La qual cosa volia dir que el seu nivell passional era molt alt en aquelles dates. I que al maig, quan jo preparava els meus exàmens, havia de tenir les finestres obertes per la calor. I és clar: se sentien certs sorolls estranys. Finalment, també vaig optar pels auriculars de nit, per evitar el perill de perdre la concentració...

Quan finalment van marxar, van ser substituïts per una familia d'un nen amb els seus pares. I poso primer el nen perquè mereix esment apart. Jo crec que era un híbrid del Bart Simpson i del Calimero: entremaliat com ell sol i ben ploraner quan, amb raó, el reptaven. El repte era, però, un xic especial: "¡Todo para el hijoputa del nene! ¡Todo para el hijoputa del nene!"

Les coses es van precipitar quan la meva àvia va morir, al novembre de 1993. A partir d'aquell moment, la nostra vida familiar va canviar completament. Sobretot perquè vam deixar de tenir vida familiar. Des d'aleshores la nostra vida es va organitzar a l'entorn de la tieta. "La tieta" era cosina de la meva iaia i el seu tret més simpàtic és que de vegades no resultava tan antipàtica. Si la meva iaia era un tros de pa, la tieta era un tros de pa... sec. Com es pot veure, no ens fèiem gaire i a més a més, el carinyo era mútuament compartit. De fet, quan els meus pares van venir d'Almeria a Lleida sense saber si trobarien casa o no i amb una criatura de dos mesos, la tieta els va rebre amb un malcarat "Què heu vingut a fer aquí?". Ja ho he dit abans: era molt simpàtica. Malgrat tot, ens va fer un espai a les engolfes de la casa i allà vam viure un temps fins que ens vàrem canviar a un pis de lloguer.

El personatge, doncs, era molt especial. (Continua)

Doctor Combelles, 12 (I)

Aquell any va ser divertit, molt divertit. No recordo gran cosa però sí que va ser un altre canvi d'etapa. No sé per què, els canvis d'etapa coincideixen també amb els canvis de casa. En aquest cas, el canvi era pels 18 anys: ja era major d'edat! Tinc unes quantes llacunes, però sí recordo que al Col·legi aquell any es va desenvolupar sota el signe del passotisme, almenys pel que feia a la part de Lletres (als de Ciències, ni bufar-los, és clar: nosaltres érem "els que no volíem pencar"). Teníem un tutor, Eduard Sementé (que després m'he trobat a Tarragona i guaita, no he tingut pebrots de saludar-lo), que era responsable, però que nosaltres li féiem les mil i una. Ell, a diferència de la Dolors Coll, la professora ploramiques de l'any anterior, no s'emprenyava, ni plorava ni anava al despatx del Copo (el nostre Director) a queixar-se de les nostres dolenteries. No sé: a l'escola tot va anar tan tranquil que ni me'n vaig adonar.

El pis, aquesta vegada, era un tercer i no tenia terrassa: tan sols una balconada que finalment també ens van tapar perquè van construir un altre edifici. 120 metres quadrats habitables, a un preu de 900.000 ptes. de 1985. Estava bastant bé, gairebé una ganga. Un passadís llarg, com d'uns 15 metres i tres habitacions, bastant espaioses com correspon a les cases antigues. I dues habitacions més tocant la porta del carrer, on finalment va caure el meu despatx de flamant Procurador. Però d'això en parlarem un altre dia.

Els problemes, però, no trigaren a arribar. El meu pare havia de marxar a Madrid per uns assumptes i va estar fora una pila de dies. Havíem encarregat a uns soldats que ens posessin el paper a la casa i ho van fer tan re-malament que els vam haver de fer fora. El pitjor: que jo vaig donar la cara i va ser violent. (Continua)

eReCcions catalanes

Vaja, que encara no he marxat i ja arriben fins aquí les campanes de les eleccions catalanes. Si sóc sincer, no tinc cap interès pel tema. Votar uns o altres no suposa un canvi substancial quant a l'acció de les institucions ni de la vida diària, quelcom que el ciutadà pugui percebre. Ah, sí: d'Estatut i del Carmel i de no sé quantes coses més n'hem tingut un bon fart. Vaig marxar al maig, quan encara estaven ben calentes aquestes qüestions; i ara tornem a la comèdia a la teoria dels orinals, que hagués dit un professor meu.

Gràcies a Déu que arribaré quan hagin acabat les eleccions, si Déu vol i no tinc problemes a l'aeroport de Mèxic.

Retorn

Torno a casa. Torno al meu mar, que no és allà dalt, a Figueres, sinó a la Costa Daurada, a la meva enyorada Tarragona. Però no només és un retorn. Potser el que vaig deixar pendent allà m'ho he de tornar a trobar.

Quin sentiment més estrany! Viatjar ben lluny i arribar a la conclusió que he de tornar a fer el camí, que he començat a viure més endavant de d'on ho havia de començar.

Tornar a les arrels. S'assembla aquest punt a la història que s'explica als llibres de Terramar, de la Ursula K. Le Guin. El personatge torna a les arrels per rebre "el seu nom veritable" i torna també per poder caçar l'ombra que creà en un moment d'orgull. Moment de retornar, però no a un passat que ja no existeix i que queda ja lluny. Ja no és possible reviure les emocions de fa 20 anys. No és possible quedar-se. Ni que sigui en cercles, el temps avança i tot és més vell, més desconegut també. És un retorn per retrobar i retrobar-se. Un retorn per prendre impuls i olorar per on poden portar els camins de la vida.

Sigui per bé de tots i pel meu també.

Joan Baiget, 6 (Lleida)

La primera vegada que vaig arribar a la casa de Joan Baiget (abans Comandante Baiget) jo tenia poc més de deu anys. En aquell moment, estranyament, també canviava de col·legi: de l'Episcopal al Claver, regentat pels Jesuïtes i que llavors era la crème de la crème de la educació lleidatana. L'altre era el Terraferma, on s'educava la èlit opusdeïsta. Però de col·legis i altres bogeries en parlarem un altre dia.

Tornem a la casa. O, més ben dit, al pis. Era un primer pis ben llarg, del qual destacava molt la sala d'estar i menjador. Tot i que era ampla, la impressió general era de foscor. No puc definir per què. Potser el color de les rajoles; o la llum que entrava pels grans finestrons. O fins i tot, perquè allí on havia d'entrar la llum resultava que s'alçava l'altra vorera com una barrera infranquejable per a un primer pis. Tenia, també, com totes les cases velles, una terrassa ampla, coberta per una mena de teulada de plàstic verd. No tenia, això sí, vista lateral, perquè les parets eren prou altes i ens tapaven als costats.

No sé per què recordo aquell pis. Abans d'anar-hi a viure nosaltres havia servit com a perruqueria o estètica. En aquell pis vaig deixar de ser nen i em vaig convertir en adolescent. En aquell pis vam poder gaudir de la primera televisió en color que vam tenir. I ens la va vendre un company del meu pare. S'espatllava amb una freqüència veritablement molesta, però, què carai! Era una tele en color i almenys al principi, els esforços perquè el maleït aparell no s'espatllés valien la pena.

Encara recordo, amb certa recança, els darrers moments. Tot buit: les parets i la foscor de quan vam arribar. I guaita: tampoc no vaig poder endur-me els llibres que vaig estudiar mentre vaig viure en aquell pis.

La Diada

Ja sé que algú podrà dir que "no n'hi havia per tant"... però mira, a mi això de la Diada no em dóna fred ni calor. De segur va tenir el seu moment reivindicatiu ara fa uns... d'això... 30 anys, al setembre del 76, quan tanta i tanta gent va sortir al carrer tot demanant "Llibertat, amnistia i Estatut d'Autonomia". Tot i havent una mínima i necessària organització, és veritablement un moviment popular, sense que ningú intenti patrimonialitzar el que és verament del poble.

Aconseguides la llibertat, l'amnistia i l'Estatut, per bé que ara n'han tret un altre que en diuen més "avançat", la Diada avorreix. No només perquè ja és un acte "institucional" (heu vist algun acte institucional que no sigui convenientment avorrit?) sinó perquè ja és costum que els cadells de revolucionari (nens de família bé mal aconsellats, en realitat) apedreguin als militants del PP.

Ja fa de mal dir: però així és com a Euskadi el nacionalisme barroer del PNB i de la ETA va dominar el carrer. I aquí volen seguir la mateixa estratègia. És clar: ben recolzats per uns poders públics que "no veuen" les agressions que rep qui no pensa en nacionalista i que són complaents amb els agressors. Així, a poc a poc s'estigmatitza i s'aïlla a les víctimes, considerades "oficialment" com a enemics (faltaria afegir "del poble", segons la terminologia de l'esquerra).

Estem ben lluny d'aquella Catalunya del 76, on encara cabien opinions de tota mena. Ara, els nacionalistes diuen que Catalunya "és casa seva" i foten fora a qui no pensa com ells.

Verge de Montserrat, protegeix-nos d'aquesta colla...